Tinc la imatge de la seva mirada, dels seus ulls, del seu rostre. Tinc la imatge del meu fill, sense cap motivació, sense projecte de vida, amb una actitud apàtica condicionada per les limitacions que la malaltia i la medicació provoquen.
El veig gran, amable i trist. Des de la primera crisi, quan tenia 22 anys, ja han passat 23 anys. La seva vida amb la malaltia mental és més llarga que la seva vida anterior. És un llarg recorregut. El seu futur m’inquieta i les nits i els dies sovint estan impregnats d’un pòsit de tristesa. Em pregunto què més puc fer per ajudar-lo.
El seu dia a dia és incert, però sap que pot comptar amb nosaltres perquè li fem costat. Tanmateix, sovint em pregunto què passarà quan ja no hi siguem. Com serà la seva vida sense el suport quotidià de la família? Qui l’acompanyarà? Com podrà mantenir els seus vincles i el seu projecte de vida?
IMAGINAR UNA VIDA AUTÒNOMA
Aquesta preocupació m’ha portat a buscar alternatives que li permetin viure amb més autonomia sense perdre el suport de la comunitat i del seu entorn. Penso en quina seria la solució més adequada i trobo l’opció de viure en un habitatge comunitari. Tindria el seu propi espai, la seva llar; viuria en comunitat i no se sentiria sol.
Són exemples d’això La Balma, Els Cirerers o La Borda, a Barcelona. I em pregunto: Tenen en compte la diversitat de les famílies i les necessitats de les persones amb discapacitat? Què podem fer les famílies per promoure aquests projectes allà on vivim? Què hem de fer perquè les persones no hagin d’abandonar el seu entorn per poder accedir a un habitatge adequat?
LES BARRERES D’ACCÉS A L’HABITATGE
Per accedir a un habitatge de protecció oficial, la normativa estableix uns requisits que sovint aquest col·lectiu de persones amb discapacitat per problemes de salut mental no pot complir. Un dels principals obstacles són els ingressos mínims exigits. Moltes d’aquestes persones no disposen d’ingressos procedents del treball i perceben una pensió no contributiva o altres prestacions econòmiques insuficients per accedir a un habitatge. Amb una ajuda aproximada de 4.350 euros anuals és impossible afrontar un lloguer i desenvolupar una vida autònoma.
A més, algunes ajudes familiars es concedeixen als progenitors pel fet de tenir una persona dependent a càrrec seu. Si la persona amb discapacitat vol percebre-les directament, sovint se li exigeix residir en un domicili diferent del familiar, fet que dificulta encara més el procés d’emancipació.
FACILITAR L’EMANCIPACIÓ
Un altre obstacle és el requisit d’empadronament previ al municipi on s’ofereix l’habitatge, una condició que varia segons l’administració local, però que pot convertir-se en una barrera afegida.
Per tot això, considerem que els ajuntaments i les cooperatives han de garantir l’accés a l’habitatge d’aquest col·lectiu i afavorir-ne la inclusió a la comunitat. Per superar les barreres actuals, proposem que el conjunt de béns i drets destinats legalment a cobrir les necessitats vitals de la persona amb discapacitat pugui acreditar la seva capacitat econòmica. També proposem que es pugui tenir en compte l’empadronament d’un familiar al municipi on es troba l’habitatge al qual es vol accedir.
Facilitar l’emancipació mentre els pares encara són vius millora la qualitat de vida tant de la persona amb trastorn mental com de la seva família. També evita processos molt més dolorosos quan el canvi d’habitatge es produeix de manera sobtada arran de la mort dels progenitors i permet planificar amb temps el futur.
L’habitatge cooperatiu de protecció oficial és una eina especialment adequada per afavorir aquesta emancipació i prevenir la solitud no desitjada. No es tracta només de garantir un sostre, sinó de fer possible un projecte de vida digne, autònom i connectat amb la comunitat. Per a moltes persones amb problemes de salut mental, aquesta pot ser la diferència entre viure en solitud o sentir-se part d’un lloc, d’un entorn i d’un futur.
Montse Giró, Menen Solsona, Berta Martí i Lola Castañ
Associació Salut Mental Baix Llobregat