Què és la supèrbia?
El diccionari ens la defineix com:
- Sentiment de superioritat enfront dels altres que provoca un tracte distant o menyspreador cap a ells.
- Ràbia o empipament que mostra una persona de manera exagerada davant una contrarietat.
També s’utilitza un dels seus sinònims, l’orgull, del qual hem de diferenciar entre “orgull positiu” i “orgull negatiu”.
Al positiu també se’l coneix com a autoestima i autoconfiança, és l’orgull ben entès derivat d’haver aconseguit arribar a una meta desitjada.
El negatiu és perjudicial perquè normalment col·labora a generar enfrontament entre les persones. Aquest tipus d’orgull ens incapacita per a reconèixer els nostres errors, posa de manifest la falta d’humilitat i ens porta a menysprear als que estan al nostre voltant.
La supèrbia i la seva expressió “vulgar” l’orgull (negatiu, clar) ens porten a enfrontaments inhumans amb, a vegades, la nostra pròpia família perquè ens porta a considerar-nos per sobre d’ells normalment sense motiu ni base que ho sustenti, condicionant tota la relació perquè, evidentment, els altres en sentir-se aixafats pel corró de l’orgullós se senten malament, menyspreats, apocats, menysvalorats: l’únic que val és el superb, l’orgullós.
Bé i segurament us preguntareu a què ve tota aquesta introducció?. No és fàcil assignar un objectiu a la introducció si estem dominats per aquest pecat capital que és la supèrbia. Supèrbia que ens fa derivar els nostres esforços a intentar demostrar que els nostres veïns són menys que nosaltres, que nosaltres som més que ells.
D’on surt el desig, estès avui de manera impressionant, d’acaparar, de gastar en alguna cosa que no ens fa falta en absolut, o de gastar més del que seria racional en algun bé de consum?. De la supèrbia/orgull per a demostrar que els altres estan per sota de nosaltres.
Això és compatible amb el que Jesús ens va voler transmetre?. Perquè això l’estem veient avui en tots els estaments i en tots els ordres. La hipocresia, l’hedonisme, la supèrbia ho dominen tot, fins i tot ha aconseguit introduir-se a l’entorn del clergat. No. En la meva humil opinió no és compatible de cap manera. N’hi ha prou amb prendre els Evangelis i llegir-nos alguns capítols (hauríem de llegir i meditar el que Jesús ens transmet, tant i tan clar). Si així fem i posem el nostre esforç a intentar seguir el que hem llegit i meditat ens anirem despullant de la capa de “societat moderna” que se’ns ha pegat i podrem adonar-nos de tantes incongruències com tenim al nostre voltant i adherides a la nostra pell.
El contrari, que hauria de ser nostra noma, és la humilitat, la qual cosa no vol dir que no ens puguem sentir “orgullosos” dels èxits que anem tenint al llarg de la vida, aquesta seria la mostra d’orgull positiu. Però cal tenir molta cura perquè la línia que separa l’orgull positiu del negatiu és molt fina i es pot trencar molt fàcilment (som humans i la temptació de la supèrbia la tenim molt a mà).
Ens ve bé fer-nos autoexamen i meditar com tractem als nostres veïns; als nostres amics, preguntar-los, alguna vegada, sobre la seva opinió sobre la nostra manera de relacionar-nos amb ells (si són realment amics no ha d’existir cap problema a plantejar-los aquesta qüestió).
Nosaltres mateixos hem de ser els qui ens posem a treballar en la direcció que és necessària per a dominar la nostra supèrbia/orgull negatiu i aplicar, encara que faci mal, la humilitat. Ningú som més que ningú; tot el que tenim ens ve de Déu, Ell és qui ens concedeix el que gaudim en aquest món; res del que aquí atresorem, a vegades amb tant d’afany que deixem de costat fins i tot a les persones que més volem per a perseguir de cap el que creem que ens donarà “nom”, posició social, prestigi… ens ho podrem emportar enlloc quan arribi la fi del viatge
No, benvolguts germans, res del que es pot comprar/vendre amb diners val la pena que sigui perseguit, que posem en això els nostres millors esforços, que invertim el nostre temps a aconseguir el que és totalment perible i que no ens podem portar a cap part quan acabi el nostre camí per aquest món.
I llavors, de què ens serveix la supèrbia, l’orgull?. De res. Només ens serveix per a enfrontar-nos, per a envejar-nos els uns als altres perquè l’altre té alguna cosa que jo no tinc… I com ho haurà fet?, ens preguntem. Perquè el fulano guanya només una mica més que jo i aquí ho veus, fixa’t en què casa viu i que cotxe condueix… I ens perdem el cap imaginant què podem fer per a avançar a aquest veí al qual envegem de manera tràgica. I no ens importa fer tots els paranys possibles per a aconseguir més i més diners… I vivim infeliçment, nerviosos, inquiets, ens domina l’estrès, ens menja l’ansietat… I això és viure?. Això és buscar el millor per a nosaltres i els nostres fills?. Realment creiem que un patrimoni és el millor que podem deixar als nostres fills?. O ha de ser una ben fonamentada formació i educació social, unes autèntiques bases socials i d’amor al proïsme, unes bases correctes perquè puguin obrir-se camí en la seva vida?…
L’Evangeli, aquest gran oblidat avui (i des de fa molt temps) ens diu de manera molt clara i concreta què hem de fer. És evident que el seu ensenyament no és còmode ni acomodatíci, per a això no feia falta que vingués Jesús i donés la seva vida si no fos per a demostrar-nos que seguir-li no és còmode ni, moltes vegades, agradable. Fixeu-vos, per exemple, en la conversa amb el jove ric, que li diu que compleix amb tots els preceptes de la Llei i que li pregunta què més pot fer per a ser perfecte. La resposta de Jesús és molt clara i concreta: “si vols ser perfecte *vés, ven-te quant tinguis, reparteix el que obtinguis amb els pobres, véns i segueix-me”… I diu l’Evangeli que el jove es va anar capcot perquè era molt ric…
Que pobrets els superbs, els orgullosos perquè ells mateixos comprovaran la repulsa dels altres per la seva manera de relacionar-se. Que infeliços perquè no és més ric el que més té sinó el que menys necessita.
Humilitat, amor, preocupació pels altres, amor i lliurament. Això és el que us desitjo perquè siguem més feliços. I sobretot sempre alegres en Jesús.
