Jo, Daniel Blake (Premi de la Palma d’Or del Festival de Cannes , 2016), dirigida per Ken Loach forma part d’una àmplia producció d’aquest director que es caracteritza per la crítica sistemàtica a l’ordre establert que hauria de garantir els drets de la ciutadania i no acaba de funcionar. Durant els anys del govern de la Sra. Tatcher i Tony Blair, Loach no va deixar de ser crític amb el model de l’Estat del benestar d’aquests governs que segons les seves paraules no responien a les necessitats emergents sinó que destruïen a aquelles persones que hauria de protegir.
Aquesta pel·lícula és la història senzilla d’un fuster que està malalt i el seu metge li diu que no pot treballar, però la teranyina del sistema de protecció el porta a situacions incomprensibles que lluny de donar-li la solució al seu problema com es la invalidesa, es veu obligat a haver de cercar una feina que no podrà acceptar a causa de la seva malaltia. La seva companya és un cas social tipificat: una mare soltera amb dos fills, sense recursos, amb problemes d’habitatge, a l’atur…
Es denuncia un tracte inadequat per part de l’administració que hauria d’escoltar a cada persona per establir una relació de comprensió i d’ajuda, i lluny d’això s’empara en les normes, els procediments administratius, i els protocols per no tenir en compte la individualitat de cadascú, convertint a la persona en un número que no té rostre, ni sentiments, sinó que és un cas més del sistema que ha de passar pels circuits establerts per expulsar-lo el més aviat possible. En definitiva, és la negativa més flagrant de la relació d’ajuda i suport que caldria practicar.
Voldria destacar el valor de les relacions humanes entre la població humil, que no tenen res però s’ajuden i s’estimen malgrat les diferencies, amb un clar reconeixement i valoració de l’altre, compartint vivències d’amistat, bon veïnatge, i ajuda mútua. El protagonista, en una de las escenes finals fa unes afirmacions que corresponen a la tesi central de la pel•lícula, en afirmar que ell es un ciutadà, subjecte de drets i deures, que paga els seus impostos, i compleix totes lleis establertes, i en conseqüència, no es ni un número d’un expedient, ni un usuari, ni un cas, sinó una persona que té dret a que l’escoltin i li responguin a la seva demanda justificada, i no vol almoina, ni ajudes que menyspreen la seva dignitat.
Per acabar només dir que, tot i les exageracions i el cúmul de problemes que pateixen unes mateixes persones, a casa nostra també trobem situacions de pobresa i exclusió amb múltiples mancances que fa difícil aconseguir puguin sortir d’aquest cercle viciós de la pobresa. I també destacaria que el context que ens presenta aquesta obra, malauradament té una certa similitud amb el nostre model de serveis del benestar, en especial des de la crisi que es varen reduir els recursos econòmics i, en conseqüència, es va dificultar l’accés al sistema de protecció, demanant condicions més estrictes i afeblint els drets de la ciutadania que encara avui no s’han restablert.
