Sota el nom de Centre d’nternament per a Estrangers (CIE) s’amaga una realitat que no hem d’ignorar ni permetre que sigui ocultada. S’amaga la cara més dura i inversemblant de la immigració a tot l’Estat Espanyol i que a l’hora pasa d’una manera silenciosa i desapercebuda per bona part de la població. Els CIE es van crear per a controlar els fluxos migratoris, frenar l’arribada d’immigrants i agilitzar les devolucions. Hi ha un total de 7 CIE a tot l’Estat Espanyol, a Catalunya es troba a Barcelona ubicat a la Zona Franca. Són presons encobertes destinades a recloure a totas aquelles persones estrangeres procedents de països no comunitaris, que no disposen d’autorització per entrar i/o romandre al Estat Espanyol i es troben detingudes de manera preventiva, no per haver comès un delicte sinó per una falta administrativa; es a dir per no tenir papers, com es diu col·loquialment. El termini màxim de detenció són 60 dies, si una vegada complert aquest termini els immigrants no han pogut ser identificats són posats en llibertat; però aquestes persones que no són expulsades surten igual que van entrar d’aquests centres: es troben en un limb administratiu: sense documentació ni autorització per a residir a Espanya se’ls condemna a una mort civil ja que no tenen cap dret, ni poden ser repatriats.
La vida a l’interior del CIE continua estant marcada per la falta de garantia dels drets fonamentals. Hem sigut i som testimonis del fort impacte psicològic i emocional que suposa la privació de llibertat sobtada només pel fet de no tenir papers. La por, el desconcert, la confusió i l’angoixa son constants i té a veure amb la situació de les condicions d’internament en el CIE, però sobretot amb la situació d’indefensió i incertesa que provoca el fet que en qualsevol moment poden ser “expulsats”, sense saber en quines condicions i a on. Les persones ens expressen la sensació d’injustícia que s’està vivint el seu sentiment de desesperació, acompanyat en alguns casos de bloqueig i confusió. És difícil plasmar amb paraules aquesta experiència que transforma de manera traumàtica la vida d’una persona i la seva visió del món. Estem provocant un patiment innecessari a persones que en molts casos no havien ni d’haver ingressat en un CIE. I és que al CIE ens hem trobat de tot: Casos de possibles menors, Persones sol·licitants d’asil, Persones malaltes, Persones amb menors a càrrec, Persones sense vincles amb el país d’origen, Persones amb arrelament familiar… Però també hem de ser conscients que aquest dolor ho pateix la persona internada i els seus familiars.
El discurs de les autoritats criminalitza les persones retingudes en els CIE intentant assentar en l’opinió pública la idea que només s’expulsa a “delinqüents il·legals i molt perillosos”. D’aquesta manera, a més d’estigmatitzar al conjunt de la població immigrada es justifiquen les mesures de control i seguretat durant l’internament. Avui dia, els CIE resulten ineficients, no proporcional i innecessaris ja que no compleixen cap de les seves funcions per la qual van ser creats : en 2017 van entrar irregularment a Espanya 28.572 persones, un 49% més que en 2016; i de les persones ingressades en un CIE, el 62% no van arribar a ser expulsades. Els internaments que es produeixen de forma innecessària per impossibilitat d’executar l’expulsió vulneren flagrantment el dret a la llibertat, i forcen a les persones migrants a suportar un internament que no haguessin de patir.
Malgrat la seva provada ineficàcia, aquests centres -molts d’ells antigues presons continuen retenint a immigrants, homes i dones arriben als CIE’s víctimes dels controls de carrer amb criteris “racials”, de detencions completament arbitràries, d’un control invisible, creant una frontera interna a les nostres ciutats. També hi ha persones que, havent complert la seva condemna integra a la presó, son detingudes i portades al CIE el matix dia de la seva sortida de presó per ser expulsades, aplicant-los una doble condemna. Hi ha persones que recentment han arribat en pastera i que són traslladades des de Ceuta, Melilla, Balears i Canarias. Aquesta realitat revela que s’està sol·licitant l’internament de persones que en molts casos no poden ser expulsades de forma automàtica sense realitzar les indagacions prèvies necessàries, és a dir, sense comprovar si poden o no ser realment expulsades. Hem de reconèixer el patiment que s’hi viu als CIE, hem d’acompanyar aquest patiment, i després d’acompanyar, lluitar, lluitar perquè aquesta vulneració de drets no es doni a cap lloc més. Els millors aliats per a l’exercici de la injustícia és la ignorància i la indiferència. Un gran percentatge de la ciutadania no coneix de les condicions de les persones migrants i tampoc sap de l’existència dels CIE, un altre gran percentatge no el vol estar. L’ignorar alguna cosa no ho fa desaparèixer, ens converteix en part de la frontera. Nosaltres també podem ser frontera. El nostre silenci i indiferència són un altre maó en aquest mur i també ens fa frontera. Crec que comença a no haver-hi excuses per a continuar evadint aquesta realitat, per treballar en favor dels drets de les persones migrants i per a mantenir els CIE l’existència dels quals vulneren els drets humans.
Per dignitat, per justícia continuarem treballant perquè cap persona sigui privada de llibertat per raons administratives i seguirem lluitant perquè el CIE de Barcelona, i tots els altres CIE, tanquin definitivament.
