Fa un temps vàrem poder escoltar a un bon sacerdot de la Companyia de Jesús que ens va parlar si l’Església tenia futur i sobre quina Església volem.
Cada dia els mitjans de comunicació ens fan arribar qüestions que no ens agraden referents a l’Església, a la Jerarquia, els nostres pastors, i fa l’impressió de que hi han coses que no acaben d’agradar-nos: si ens creiem tot el que ens diuen acabem amb mal gust, si no ens ho creiem, podem acabar pensant que “tot és perfecte”. I penso que, malauradament, no tot és perfecte. Però, per altra banda, no tenim prou forces per demanar que la nostra Església vagi caminant seguint el missatge de Jesús.
Ens deien que “hi ha una crisi eclesial, sobretot a Europa. L’Església institucional ha perdut en credibilitat. Ha caigut la praxi religiosa sagramental”. Per altra banda, cada dia escoltem les conseqüències dels abusos que han patit nens, fets pels seus educadors, religioses, per part dels seus directors espirituals, una part de la Jerarquia que viu en palaus i cases grans, que fan ús de diners que no són seus… Cada dia ens hem de fer la pregunta: On anem? És aquest el camí que volia Jesús? És això el que volem per la nostra Església? És aquesta l’Església que volem?
Tantes i tantes preguntes ens podem fer que ompliríem un full sencer només de preguntes si ens parem un moment a reflexionar envers tot això que estem vivint. Perquè sabem que aquest no és el camí que deriva de l’Evangeli, que aquests comportaments no són els que es poden deduir dels missatges de Jesús.
Tenim una Església allunyada dels que Jesús deia que són els nostres germans. Tenim una Església que no viu conforme a l’Evangeli. Tenim una Església que viu d’esquena a la societat actual i tots els seus problemes. Tenim una Església que no sap estar a l’altura de les necessitats dels que estem sota el seu paraigua.
Molt sovint penso que encara estem “discutint sobre el sexe dels Àngels”. És a dir: encara estem embolicats per un sistema que pertany al segle 18 més que al segle 21 amb totes les seves conseqüències i necessitats. Sembla que ens fa mal recuperar l’esperit que realment vivien els nostres primers cristians, quan aquesta seria la manera més lògica de tornar a posar en camí tot allò que no havíem d’haver perdut… I ho hem perdut: l’amor entre els germans, l’esperit d’ajuda al proïsme. Però no: el que hem fet és donar valor només als rituals, a les celebracions, a la missa, a les imatges… I el nostre proïsme on és…? I l’esperit de Jesús, on és…? I ens emboliquem en vestits de practicants fervorosos pregant Déu amb molt de recolliment i, quan sortim de les esglésies, no ens fa res parlar malament del veí: la critica i les paraules dolentes no ens preocupen gens ni mica…
És aquesta l’Església que volem? És aquesta l’Església que hem de seguir? Una Església que no dóna valor a la dona, que encara segueix mostrant els mateixos signes externs que feien servir els jueus, que dóna més importància als ritus i al “compliment de la Llei” (cal recordar que la Llei està feta per a l’home, no l’home per a la Llei) que a reflectir l’Amor de Déu, a estimar i ajudar als nostres veïns.
Reaccionem, d’una vegada. Cal reaccionar i exigir als nostres pastors que donin exemple com ens donà Jesús. Cal ser miralls on es puguin veure els que tenim al voltant vivint com Jesús ens deia i està escrit als 10 Manaments: “Amad a Dios sobre todas las cosas y al prójimo como a ti mismo”. I no acabem, amb tot això, d’escriure negre sobre blanc, més coses que ens estan portant per un camí incorrecte: a la Jerarquia tenim persones que van en contra de la “revolució” que vol dur a terme el nostre Papa Francisco. El nostre paper ha de ser el de defensar-lo totalment perquè les seves paraules i el seu exemple és un llum en el desert en què estan convertint la nostra Església aquells que haurien de ser col·laboradors de la seva tasca.
Anirem ara a un altre tema: Tenim una religió de morts. Sí, com esteu llegint. És la meva opinió i ho dic ben clar. Com a mostra, què és el que diem després de la Consagració?: ho escriuré en castellà perquè sigui mes comprensible per a tothom: “Cada vez que comemos de este pan y bebemos de este cáliz anunciamos tu muerte, Señor, hasta que vuelvas”. Però si Jesús va ressuscitar, per què hem de posar-ho tot en recordar la mort i no la seva resurrecció què és més important? I així és quasi tot el cànon de la missa. Tot ens parla de tristesa, de mort, d’angoixa. La nostra religió és angoixa? És joia, és sentir-se fill de Déu, és AMOR, és…
I amb els joves què en fem? Quan anem a missa, quants joves podem veure? Quasi cap ni un. És lògic. Amb la tristesa que deriva de les oracions de la missa, amb la hipocresia que estem veient cada dia, amb parlar només de “pecat, pecat, pecat”… com volem que els joves, que seran qualsevol cosa menys hipòcrites, menys ximples i amb ganes de vida i amor, s’apropin a les esglésies? I és això el que els hem donat sempre. I avui, amb les xarxes socials, amb les possibilitats de rebre informació contínuament i de tota classe, si no canviem aquesta manera de presentar les coses… no aconseguirem que vinguin i vulguin participar del que, sembla per la manera de fer les coses, un teatre de l’absurd.
És arribada ja l’hora de què els seglars diguem prou a tot el que ens envolta que, ni és el que volem, ni és el que Jesús, penso jo, volia i ens va dir durant tota la seva vida.
I com sempre repeteixo el meu “slogan”: SEMPRE ALEGRES PER FER MÉS FELIÇOS ALS ALTRES.
