Mirem la realitat: la història humana és una història de migracions. N’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. No podem pensar una societat sense moviments migratoris. Sempre responen a causes complexes: hi ha factors d’atracció i altres d’expulsió. Les migracions contemporànies tenen a veure amb la creixent desigualtat entre el món ric i el món empobrit, i amb els conflictes de tota índole. I comporten una realitat de dolor i de vulneració de drets.
Malgrat que tenim prou recursos per garantir una vida digna a totes les persones del món, el sistema capitalista neoliberal accentua les desigualtats, la bretxa entre països rics i països pobres s’accentua. I els conflictes armats, les dictadures, la violació de drets i les crisis ambientals formen part de la realitat d’avui. Els països rics mantenen allunyats els conflictes armats, però els alimenten amb la producció i venda d’armament, amb l’acció de les grans empreses multinacionals i amb el suport a sistemes polítics dictatorials, que violen sistemàticament els drets de les persones.
Aquest conjunt de causes provoquen grans desplaçaments de població. El dret internacional protegeix el dret a migrar i l’asil de persones que fugen de conflictes i de persecucions. També forma part de la realitat el fet que països com els europeus fonamentin el seu sistema polític en la salvaguarda dels drets, però que en canvi pateixen avui una forta erosió del respecte d’aquests drets, i molt especialment dels garantits pel dret internacional (i que són d’obligat compliment).
A més, una dada molt important: el 86 % de les persones refugiades al món són acollides per països empobrits, i és falsa, per tant, la idea que aquestes persones envaeixen Europa, EEUU…
I una pregunta queda a l’aire: és real la línia que separa els desplaçaments “voluntaris” de població (cerca d’una vida digna) dels “involuntaris” (fugint d’un conflicte o d’una persecució)?
Davant d’aquesta realitat tenim dues actituds possibles:
L’hostilitat. No m’hi estendré. És el que practiquen la majoria dels governs dels països rics. La política de contingents, les traves a la concessió d’asil, la construcció de murs (físics, administratius, polítics), les devolucions en calent, l’internament als CIEs (presons per a persones que no han comès cap delicte, només pel fet de no tenir papers), la política de la por, el foment de la islamofòbia i de l’odi a l’estranger, que està fent créixer l’extrema dreta a molts països “en democràcia”, tots aquests elements basteixen l’hostilitat.
L’hospitalitat. És l’opció que moltes persones volem aprofundir. És acollir el foraster (especialment si és vulnerable) i fer-lo partícip del nostre món. És parlar de nosaltres més que no pas del jo, és establir reciprocitat entre els uns i els altres, és creure que acollint ens fem millors persones i millorem la societat. Connecta amb la nostra condició de fragilitat, i ens recorda que tots, tots, tenim en els nostres ancestres històries personals de desplaçaments.
Més enllà d’aquest sentiment positiu que ens fa més humans, com podem construir aquesta hospitalitat? Necessàriament cal que es doni alhora a tres nivells: des de la vida quotidiana i la proximitat (acompanyament personal, familiar); des de l’àmbit social (les entitats acollidores, les entitats amb voluntat de servei, el teixit social); i des del nivell públic (incidència política, transformació i millora del sistema polític, compromès en la defensa dels drets de les persones). Cap d’aquests tres nivells no hi pot faltar.
Aquestes ratlles són fruit de la reflexió col·lectiva al si de la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants.
