Poderós cavaller és D. diners… diu un refrany.
El diner no dóna la felicitat però la condiciona… comenta un altre.
Tres coses hi ha en la vida salud, diners i amor… diu la cançó.
Diners, diners, diners… Què té perquè tot es mogui al seu voltant?.
I ho sabem bé el que té: ens proporciona comoditat, estatus social, nom, fama, l’enveja dels nostres veïns i companys… I què més?. Sí, més: ens fa més egoistes, ens torna menys atents als problemes dels nostres germans, menys preocupats pels problemes socials, més distants del que no sigui satisfer el nostre “ego”.
I amb això estem col·laborant al fet que el nostre món sigui cada dia menys acollidor, més antinatural, menys social, més tirà, menys atent, més traïdor, menys caritatiu, més egoista, menys còmode, més insalubre…
I ho sabem, però no ens importa perquè “ens sentim a gust”, amb les nostres calefaccions funcionant per a disposar d’una temperatura “còmoda” a casa sense importar-nos que, amb el consum de gas, incrementem el CO₂ de l’atmosfera i el desordre per increment de la temperatura ambient, però com “podem permetre’ns-ho”, doncs que es fotin els altres, tinguin o no el mínim accés a unes condicions de vida humanes. I no ens importa si consumim electricitat per a alimentar quants aparells d’aire condicionat siguin necessaris per a estar també el més còmode possible en la canícula, encara que continuem escalfant i perjudicant el medi ambient, matant aquest món que hauríem de deixar útil per als nostres fills.
Així ens hem muntat aquesta societat tan hedonista i tan egoista, però que ens separa del camí autèntic. Ens agrada posseir sense assumir (quina paraula tan inútil) que res del que arribem a posseir ens ho podem portar a cap lloc quan s’apagui la vida. L’enveja pel que els altres posseeixen més que un és article generalitzat: ens sentim frustrats si el veí es compra un cotxe millor o un “chalecito” en el camp o a la platja… No volem assumir que un rellotge de 30 € dóna l’hora igual que un de 300 €, encara que, molt segurament, serà menys “fanfarró i cridaner”.
Pretenem donar una imatge que no és la nostra, intentant ser “figurines” enfront dels altres, vivint de manera hipòcrita total, però ens fa sentir-nos més importants si aconseguim que els altres ens lloïn pel vestit, el calçat i la imatge exterior que anem mostrant. Això no vol dir que hàgim d’anar amb parracs (bo, alguns amb aquests pantalons texans amb talls i trossos endollats ho semblen i, damunt, ho paguen car) clar que no, sinó de manera decent i normal.
Estava convençut, ho dic de debò, que la pandèmia ens faria canviar en alguna cosa aquesta manera de viure tan acomodatícia, tan mundana, tan rastrer (sí, rastrer perquè poc té d’humanitat).
Aquest és el repte que hauríem d’imposar-nos: viure cada dia amb el convenciment que “No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”.
