Sembla una paraula odiada, menyspreada, indigna, mal utilitzada pels nostres polítics segons convingui… o no convingui.
La veritat és que són persones, fills de Déu, amb tot el dret a ser tractats com a tals i no com a mercaderia amb la qual jugar o ser utilitzada per a aconseguir finalitats espúries.
No sé quants, dels quals esteu llegint aquestes paraules, heu tingut l’oportunitat (més aviat diria l’honor), d’haver pogut parlar amb algun d’ells, d’haver aconseguit una mica d’amistat, de relació humana real, amb alguna d’aquestes persones que han passat per vicissituds sense conte per a intentar aconseguir una vida millor que la que tenien als seus països d’origen. Jo sí ho he aconseguit i dono gràcies immenses a Déu per haver-me donat aquesta oportunitat.
Us puc dir que és tremendament edificant i que aporta una riquesa enorme poder arribar a conèixer-los, tractar-los, que et contin la seva vida i les seves vicissituds, que et facin partícip de les seves celebracions, de les seves reunions, del seu quefer diari…
Us puc contar que aquestes persones, que han sortit dels seus països a la recerca d’una vida més digna, passen per un autèntic calvari fins que, per fi, aconsegueixen alguna cosa que els ajudi a anar progressant en la seva vida. Sofreixen des del moment que es decideixen a abandonar el seu llogaret i la seva família per a embarcar-se en una aventura totalment incerta i el final de la qual ningú pot garantir.
Per a començar necessiten gastar tot el potencial econòmic de la seva família per a pagar a les màfies que els subministren les pasteres, les barcasses o els instruments que siguin per a poder travessar l’estret. Abans d’embarcar han hagut de viatjar des del seu poblat fins al desert que han de travessar per a aconseguir la costa. El desert és molt cruel i molts es deixen la vida en la seva travessia: aquí queden enterrats en la sorra amb totes les seves il·lusions i les seves ànsies d’una vida millor.
Quan aconsegueixen travessar el desert arriben a alguna ciutat on les màfies els tenen amuntegats fins que els toqui el torn (si han pagat) per a pujar a una de les pasteres (moltes vegades barcasses mal cuidades, gairebé inoperatives i perilloses) i intentar creuar a l’altre costat del mar on, creuen ells, se’ls rebrà com a persones i podran obtenir condicions de vida honroses.
En el millor dels casos aconsegueixen arribar a alguna platja sense ser vists i poden iniciar un camí cap a… ningú sap on. Han d’aconseguir passar desapercebuts, que ningú els persegueixi ni els interrompi el seu camí. Moltes vegades, per falta de mitjans, lògicament no els queda diners per a res, es veuen obligats a dormir al ras… durant anys (com el meu amic Dan que va estar tres anys, hivern i estiu i primavera i tardor, és igual) dormint sota les estrelles: no tenen res, a penes una mica d’ajuda per part d’algun paisà… Res fins que per, gairebé un miracle, casualitat aconsegueixen començar a treballar en alguna cosa que ningú accepta, excepte ells, perquè no tenen una altra cosa. A poc a poc aconsegueixen anar refent les seves vides, aconsegueixen “papers”, treball, seguretat… aconsegueixen començar a viure.
I un bon dia reps el do de conèixer-los, de parlar amb ells, que et contin la seva història, que et parlin dels seus costums, del seu poblat, de la seva família… I coneixes a Carlos, a Josefina, a… I cadascun és un do de Déu, ells t’estan dient cada vegada: Jo sóc Jesús, el de l’Evangeli, aquell que et va dir que cada vegada que doneu menjar al famolenc, vestiu al nu… a mi m’ho feu.
I que ningú em digui: és que no són cristians (que n’hi ha, jo els conec i millors que molts de missa i comunió diària), és que són seguidors de Mahoma, és que… I què?.
I què?. Són tan fills de Déu com tu, lector, i com jo. O potser més i millors.
És que vénen a llevar-nos el nostre treball… Quan la veritat és que s’agarren al treball que sigui, al treball que moltes vegades menyspreen els nostres veïns d’aquí perquè ho consideren pesat i enutjós… Però tu, quan els dónes la mà, la notes endurida, encallida i esquerdada del dur treball… Però tu, quan els fas una abraçada, perceps aquest cor enorme que t’està donant gràcies per considerar-lo persona… Però tu, quan parles amb ells, reps aquest alè carregat d’emoció i afecte…
Immigrants, éssers menyspreats per la nostra societat acomodatícia, consumista, mal ensenyada i guiada per un clericalisme arcaic. Societat opaca a tot el que sigui “Amor de Déu” real i expressat en els nostres germans. Perquè tots, sí, tots, són els nostres germans. Societat dominada pels diners a tots els nivells. I això és, com diu un gran teòleg, Xavier Picaza, “Jesús dijo que lo contrario a Dios es un dinero absolutizado”. Perquè hem perdut absolutament la manera de viure dels primers cristians compartint realment el que cadascun pot posar al servei de la comunitat de Fills de Déu. Perquè hem perdut el nord amb la nostra relació amb aquest món i aquesta societat mercantilitzada i adoradora dels diners i del luxe aconseguit de la manera que sigui, atresorant propietats sense conte ni sentit… I fem cas dels nostres polítics que utilitzen la immigració com a arma de doble tall. Fan veure que s’està ajudant al fet que cessi la immigració… i cada vegada hi ha més. Però també ens diuen que la nostra societat no creixeria si no fos pels immigrants. Tremend contrasentit…
És que no té solució?. Sí que la té, clar que la té. Però perquè s’estableixi la solució, l’única solució real, cal afavorir el progrés real dels poblats d’origen dels immigrants, cal deixar de donar suport als qui donen suport al gran capital internacional que no té fronteres ni país ni ideologia que no sigui els diners. Però per a això hem de començar a canviar nosaltres mateixos, deixant de dependre del déu-diners, deixant de pretendre, de la manera que sigui, atresorar, posseir… Ja ho va dir Jesús en l’Evangeli al ric que li va preguntar què havia de fer per a aconseguir la vida eterna… “Vé, ven quant tens, reparteix-ho als pobres i segueix-me”… El ric va marxar capcot… Esclaus, això som: esclaus de la bona vida, dels diners, del “nom social”, de la roba de “marca”… sense adonar-nos que deixem de ser nosaltres, per a convertir-nos en cartells ambulants de propaganda de marques que s’aprofiten de la nostra hipocresia i del nostre esnobisme.
Benvinguts siguin, ben acollits siguin, ben estimats i respectats siguin els immigrants. I tinguem bé present que nosaltres també som immigrants en aquesta terra de pas en el nostre camí cap a Déu.
